12/6/13

Entrevista a... la Virgínia

La Virgínia és la mestra que ha cobert la baixa de la Laura durant aquest curs. Després de molt de temps sense fer-ne hem volgut recuperar de fer una entrevista. Aquesta ho és com un comiat a la Virgínia i també a aquesta temporada de 100peus.

Quin any vas néixer? On?
1982 a Barcelona

Ens pots explicar alguna anècdota de la teva infantesa?
Us explicaré que cada any a l’escola que jo anava fèiem unes colònies. A les nits, fèiem jocs de nit i després discoteca. Quan arribava a la disco ballava cinc minuts i la resta de la nit em quedava dormida a qualsevol racó. Quan s’acabava, em despertaven els amics. Després a les colònies quan parlàvem d’anècdotes, i encara ara quan quedem, tothom recordava que em dormia amb la música a tot drap.

On vius ara?
A Barcelona

Estàs casada? Tens fills?
Estic feliçment casada amb el Xavier des de fa gairebé tres anys. Tinc un nen que es diu Arnau i ara al juliol farà ara dos anys.

Quins estudis vas fer? On?
Vaig estudiar empresarials a l’UPF i després, mentre treballava, em vaig treure Magisteri a Blanquerna.

On has treballat abans de venir aquí?
La meva primera feina va ser al BBVA. Era una feina d’estius i cap de setmana per treure uns calerons però, no m'agradava gens. Només pensava en acabar la carrera per poder treballar de professora.
Després, vaig començar a treballar a una escola amb nois de l’ESO i Batxillerat fins que vaig decidir canviar i, vaig aterrar a l’Escolania.

Com vas arribar a ser professora de l’Escolania?
L’any passat vaig decidir canviar de feina i vaig enviar un currículum. Al juliol em van trucar per pujar a fer una entrevista.

Per què vas voler venir aquí?
Per molts motius: perquè era una oportunitat única. Pel prestigi que té l’Escolania arreu de Catalunya. Per la manera de fer les classes amb un grup reduït...

Què en sabies de l’Escolania?
Que els nois cantaven a la Basílica, que era un tipus Masia del Barça  però, no m’havia plantejat mai com eren les classes..

Com t’imaginaves que érem els escolans?
Pensava que serien uns “santets”. Que no parlarien, que no es mourien, traurien tot deus... En definitiva, que es comportarien com a “nens-grans”... Però m’he adonat que tot i ser escolans són nens i actuen com a tals.

És complicat desplaçar-se cada dia?
Doncs tinc sort. Quan jo surto de Barcelona els cotxes entren i quan jo entro ells surten. Veig les cues però, no les pateixo. Sóc afortunada perquè no suporto fer cua amb el cotxe!


En guardaràs un bon record de nosaltres i de l’Escolania?
I tant!!! Guardaré un bon record tant dels Escolans com dels companys de feina. En especial dels meus nois de 5è amb els que he compartit moltes experiències.

Equip de redacció

2 comentaris:

Nuria (fenix) ha dit...

Hola nanos !!
Bo...doncs..arribat l'hora de dir-nos adéu en aquests racó dels 100 peus.
Ha estat un plaer compartir amb vosaltres les paraules escrites,experiències, ,viatges,entrevista( per cert molt bona idea ),vídeos,etc.
Mitjançant aquest equip de reporters hem estat molt mes aprop dels escolans i de com es viu a l'escolania.
Gracies !!
Bon estiu nanos !!
Ens veiem !!
Una forta abraçada per tots vosaltres!!
La vostra amiga Núria .

Anònim ha dit...

Hola periodistes del 100peus. MOltes felicitats a tots per tota la tasca que heu estat fent tot aquest temps.
Moltes felcitats també a la Vírginia per la tasca que ha fet amb a l'escola. De fet sembla un comiat, oi?. Sort en el demà.